Archive for redacción periodística

Ferran Monegal: “Si saps veure Sálvame o El Tomate, és per pixar-te de riure”

{ March 17, 2010 @ 12:39 am } · { redacción periodística, universidad }
{ Tags: , , , , , , , , , , } · { Leave a Comment }

Entrevista. El crític Ferran Monegal parla de les impostures de la televisió i el perill de creure-se-la

Ferran Monegal és periodista i crític de televisió. Llicenciat per l’Escola de Periodisme de Barcelona, ha fet de crític de teatre per la revista TeleExprés, va ser subdirector del diari barceloní El Noticiero Universal, va fer una entrevista diària durant cinc anys al diari La Vanguardia i va ser fundador i primer director del Diario Claro. Des de 1993 escriu una columna diària de crítica de televisió per El Periódico de Catalunya (“Tú y yo somos tres”).  Des del 2003 presenta i dirigeix el programa setmanal de crítica de televisió Telemonegal, líder d’audiència de la cadena local Barcelona TV. El programa, d’hora i mitja, és un recull de talls televisius comentats per Monegal. A més, a la segona part, es fa una entrevista a un personatge rellevant relacionat amb aquest mitjà. Monegal el qualifica “d’informatiu de la televisió” i diu que és l’únic programa de tot l’Estat espanyol dedicat enterament a la crítica de televisió. Al 2008, va rebre el premi Ciutat de Barcelona de televisió. Ferran Monegal és autor dels llibres “Telefauna Ibérica” i “Los pájaros de la tele”.

Ferran Monegal // BTV

A les seves entrevistes, li sorprenen els convidats? De vegades reaccionen amb una imatge que no es correspon amb la de la televisió?
Jo m’he trobat amb el cas d’actors que els hem vist en papers de televisió absolutament divertits i després, quan entrevistes a la persona, no al personatge, no em donaven el joc que esperava. Probablement també per falta d’habilitat meva. Persones que estan acostumades a treballar davant de la càmera, a fer 300 culebrons, 200 telecomèdies, i quan els entrevistes es queden aturats. I he d’esforçar-me a crear un ritme de conversa.

D’altra banda, hi ha alguns que se’n surten bastant bé. Me’n recordo del Piqueras…
Piqueras, l’home dels adjectius… Jo intentava mossegar-lo: “Home, estàs fent El Caso, no estàs fent un informatiu”. I ell m’ho justificava d’una manera bastant hàbil. Perquè, és clar, tota criatura que està submergida constantment en un plató de televisió…El periodisme, ficat dintre de la tele, muta. Hi ha una mutació evident cap al sensacionalisme.

Vostè va ser director d’un diari sensacionalista. En va aprendre alguna cosa d’aquesta vessant?
Em va ensenyar sobre tot el mètode. A la premsa popular cada pàgina té una entitat pròpia i és un món que comença i acaba. En una mateixa pàgina tu has de donar una noticia de successos, una notícia d’internacional, una notícia d’esports… tot a la mateixa pàgina. I acabar normalment amb un acudit.

I és això el que passa ara a la televisió?
La televisió ha subvertit la premsa sensacionalista. L’ha subvertit, superat i rebregat bastant. Sobretot des de l’arribada de les privades i especialment amb l’arribada de la manera de fer televisió dels italians, Berlusconi.  Aquí la petjada, l’herència, en certa mida d’Antena 3 però sobretot Telecinco és brutal. Aquí tot s’ha contagiat d’aquests vint anys de Telecinco. Fer una televisió entesa com un contenidor. Agafar un tema i anar passejant-lo durant tota la cadena. És una regurgitació constant dels mateixos temes. Aquest sistema de fer televisió és, des del meu punt de vista, terrorífic.

S’acaba ara aquest model? Amb la nova TVE, sense publicitat, continguts de molta qualitat i sent la cadena amb més quota d’audiència?
Però el problema és quan de temps podrà TVE mantenir una programació de qualitat sense tenir ni anuncis ni cànon. El sistema del cànon, que es fa a altres països, era una altra alternativa que es podia haver posat en marxa però no s’ha fet. És a dir,  que el consumidor que vol consumir televisió pública, doncs la paga. De la mateixa que quan fas un viatge amb la RENFE, que és un servei públic, també pagues.

Clar, però si a Espanya ja, per exemple, no s’acostuma a pagar per la música…
Ens hi haurem d’acostumar. A no ser que es vagi al model nord-americà, on la televisió pública és pràcticament inexistent. Llavors ens trobarem que el dret a la informació es quedarà reduït al dret a la informació sobre Belén Esteban. S’han acabat els Vicente Romero o les Rosa María Calaf, aquesta visió lúcida que ens porta el món a casa. Si ja tenim Ambiciones…

Quina és la responsabilitat del ciutadà, que mira un canal i no un altre?
El ciutadà no té cap responsabilitat. Mira la tele com obre la finestra. El ciutadà quan arriba a casa amb els problemes que té cada dia per poder tirar la família endavant, per poguer continuar en el lloc de treball que té…No li demanis heroïcitats de dir “no, és que ara em vull conscienciar”. No, ell obre la tele com quan mires per la finestra i veus un Rottweiler que està cagant a la vorera.

I què es pot fer amb les privades?
Les privades que segueixen el seu camí. Jo el que dic és que no es pot afeblir el concepte de televisió pública i s’està afeblint. Però les privades, que la gent es diverteixi com vulgui, però que sàpiga ben bé el que està veient i que tingui alternatives potents. Si vol veure un informatiu tipus impacte, que posi el Piqueras. Però si vol veure un informatiu seriós, per això és necessita una televisió pública. Les privades ja veiem que no van per aquí, van nomes al succés. Ara Impacto TV són els informatius.

Vostè pensa que TVE ha de continuar fent programes tipus “¡Mira quién baila!”?
D’això se’n diu equilibri en la programació. Tu has de sapiguer fer per un costat un “¡Mira quién baila!” i per l’altra enviar al Vicente Romero a Biafra. Naturalment, la televisió pública ha de fer entreteniment. Però això que està amb un índexs d’audiència extraordinaris és una bombolleta. Ha marxat el Luis Fernández –antic director general- i el Javier Pons –antic director- perquè no podien tirar endavant. I aquests són els grans artífexs de TVE, de la gran pujada d’audiència.

La gran audiència actual de TVE no és el resultat de la supressió de la publicitat?
Jo no crec que sigui només perquè no hi ha publicitat i puguis veure una pel·lícula sense talls. Jo crec que és el fruit d’una feina bastant ben feta. Però no sé quants mesos, ja no dics anys, podran aguantar.

I què li sembla la pluralitat dintre de la televisió pública, de TVE i TVC?
La tendència d’una televisió pública és a ser colonitzada pel govern de torn que mana. I llavors es pot traduir alguna vegada en alguna informació que sigui una mica esbiaixada. Però en general, la informació que dona una tele com TV3 o TVE és infinitament de major qualitat que la que estan donant les privades, des de el punt de vista periodístic informatiu. Deu ni do la pluralitat que hi ha a TVE  i TV3.

Què en pensa d’això de que a TVC no hi hagi cap espai en en castellà?
Bé, que això de que a TVC no hi ha cap espai en castellà ja ho han contestat els seus directius. Perquè el ciutadà de Catalunya, amb el comandament a distància, té vuit, nou, deu, botons per sintonitzar una televisió en castellà i en canvi només en té un o dos per sintonitzar una tele en català. TV3 neix bàsicament per enfortir el català. Aquest és el sentit que li dona el Jordi Pujol i el Lluís Prenafeta quan es van inventar TV3.

I què li sembla això?
Em sembla una utilització política, però bastant encertada.

Vostè pensa que tota la societat catalana es troba representada a Televisió de Catalunya?
No, no té perquè trobar-se representada. La tele no és representació de ningú. Jo em represento a mi mateix.

I quina és la funció de la televisió pública?
Informar. Amb la màxima fiabilitat possible.  I entretenir, passar una estona. Hi ha un índex invariable: quan hi ha una gran catàstrofe, l’audiència normalment per seguir això se’n va a la televisió pública.

Per què al seu programa no surten gairebé mai crítiques del seu propi canal, la BTV?
El periodisme clàssic diu que el periodista ha de seguir la societat. No intentar transformar-la, perquè no sabem on està la llum ni el bon camí. Seguint aquesta idea, el periodisme el que ha de fer  és parlar d’allò que fa la gent majoritàriament. El dia que BTV faci un 24% d’audiència i el “¡Mira quién baila!” a Telecinco faci un 3%, jo passaré a parlar de BTV.

Però vosté no parla per a tota Espanya. Parla per l’audiència de BTV, i l’audiència de BTV mira, en bona mesura, BTV.
No, no. La gent que m’està mirant a mi, potser abans estava mirant Telecinco, o Antena 3 i diu “ara és el Monegal, anem a mirar-lo”. La gent a casa seva no esta lligada a una cadena. Ara miren Telecinco, ara miren BTV…

I no hi ha una certa tendència a quedar-se a una mateixa cadena?
No, el que hi ha és fidelització a programes, no a cadenes. Per això Telecinco fa la cadena monotemàtica. Com el Paolo Vasile, que és molt llest, sap que la gent es fidelitza amb programes, llavors fan de tota la cadena un sol programa. Per exemple, entorn de la ratomàquia Gran Hermano, entorn de la Belén Esteban… Perquè així aconsegueix, fidelitzant un programa, fidelitzar tota la cadena.

Per fer Telemonegal, s’han de veure moltes hores de televisió –ha dit entre 8 o 9 diàries a d’altres entrevistes-. En el fons li ha d’agradar, oi?
Sí, jo i tot l’equip, deu persones. Jo la tele la trobo divertidíssima. Programes com el “Sálvame” o abans el “Tomate”, o aquelles pamemes que feia el José Luis Moreno al “Sábado noche”. Si les saps veure, és per pixar-te de riure. El problema de la tele és creure-te-la. D’aquí la necessitat de que entri a les escoles, de que en els nens se’ls passi el “Diario de Patricia”. Això és el que han de veure els nens i dir-los:  “Doncs això és així, aquest és un pobre home que han agafat i li han donat 5.000 pessetes i un bocata de xopet”. Li han dit “vine aquí”, li han preparat un guió. Tot està amanyat, tot està preparat.

Alguna persona d’aquests programes li ha confessat que realment passa això?
Nosaltres tenim espies en altres cadenes que ens informen, naturalment.

I com funcionen? Paguen per fer un teatre i això és tot?
No sempre. Però hi ha molts casos que surten en això que diuen programes de testimoni, que el testimoni és amanyat, és un actor. Hi ha quantitat d’agències, que han proliferat sobretot a Madrid, que serveixen criatures més o menys del món del teatre aficionat i demés que van a la tele i fan un paper.

Què cal per ser un espectador crític?
Sentit comú. Cadascú ha de practicar la crítica des de casa seva. La crítica selectiva, dient “bueno, aquí ens estan prenent el pèl”. Sapiguer mirar la tele. Davant d’un programa, per perro que sigui, si tu li trobes el desllorigador i te n’adones del que estan fent, no és maligne, és una bomba que has desactivat.

I la persona que intervé al programa?
Ah, no, allà ells. Els que es submergeixen dintre d’un plató, allà amb aquests ocellets. I les mutacions… Mira, a la Fundació Mona de Riudellots de la Selva hi ha una mona que es diu Sandra, que està ingressada des de fa 14 anys i no sortirà mai més d’allà. Era un ximpanzé normal i corrent que la van portar d’allà de l’Àfrica. La va agafar un manager i va començar fent espots publicitaris i va acabar a “Crónicas Marcianas”. Al cap de tres anys de sortir a “Crónicas Marcianas” de manera intermitent, la van haver d’ingressar. Aquella bèstia ja no sabia si era mona, si era marciana, si era què. I ara viu pobra i trista a la fundació Mona, sola com un mussol. Cap ximpanzé es relaciona amb ella, perquè no la reconeixen com a ximpanzé. Per què? Perquè ha estat ficada en un plató de televisió. Hi ha una regla d’or: tota bèstia, no humana, submergida per primera vegada en un plató, o es caga o es pixa. En un plató, sempre. Això és un símptoma claríssim.

Telemonegal s’emet tots els dimarts a les 22:50, a Barcelona TV. També es pot veure per Internet, a l’arxiu de la web de BTV.

Sergio Uceda


Fiestas de la Cataluña de hoy

{ March 7, 2010 @ 12:43 am } · { redacción periodística, universidad }
{ Tags: , , , , , , , , , } · { Leave a Comment }

El día de Andalucía reúne en Hospitalet de Llobregat (Barcelona) a parte de una sociedad catalana surgida tras un siglo de inmigración

“Los catalanes teníamos miedo de los andaluces”, decía el párroco Enric Canet desde el escenario del recinto de La Farga, en l’Hospitalet de Llobregat. “No sin cierta vergüenza, he de reconocer que en los 70, cuando visité al barrio de Pubilla Casas [de Hospitalet], estaba preocupado por lo que me pudiera pasar”. Y, casi disculpándose, confesó: “Para nosotros [los catalanes], los andaluces eran los delincuentes”. Al decir esto, se produjo un murmullo entre el público. “Por eso, no he podido evitar emocionarme al ver las banderas de Andalucía y Catalunya juntas”. Minutos antes, una colla de castellers de la ciudad había desplegado sendas banderas desde las cumbres de dos torres humanas. El público se levantó y aplaudió efusivamente el gesto. Era aquel el día de Andalucía, el 28 de febrero, y su celebración en Hospitalet, una de las ciudades de Catalunya que más había crecido con la inmigración procedente de fuera de la región.

Castellers en el día de Andalucía // foto de Ramón Costa, publicada en elpais.com (Yo, periodista)

Hace un siglo, en 1912, un obrero español inmigrado a Cataluña decía a un periodista francés: “Los catalanes no quieren hablar con nosotros. Se reúnen en grupos aparte, para hablar o comer. Dicen que les quitamos el pan”. Así lo transcribió Jacques Valdour, católico francés, en su obra “El obrero español”.  Pero en 1910 la inmigración en Catalunya sólo representaba un 5%. Insignificante si es comparada con la de 1930, que ya era de un 20%.  En 1970, la cifra se sitúa en el 40%, siendo Andalucía la comunidad que más aportó. Sin embargo, estos datos sólo tienen en cuenta a los nacidos fuera de Cataluña, y no a la segunda generación de inmigrantes, sus hijos. La imagen demográfica no resulta completa. Es más revelador conocer que los catalanohablantes representaban el 45% de la población de 1975.  No es de extrañar entonces que las repercusiones de los movimientos demográficos no pasaran desapercibidas para el Gobierno franquista. El Ministerio de Información y Turismo de Manuel Fraga hablaba, en 1968, de “una castellanización por debajo, progresiva y constante, acompasada al ritmo expansivo de la industria e impulsada por diferentes índices de natalidad”.

Algunos ya se habían sentido amenazados antes por estos movimientos demográficos. Josep Vandellós escribió en 1935 que “el aumento de la inmigración puede cambiar la composición racial de nuestra tierra” y se quejaba de que, como Cataluña no tiene fronteras físicas, “no podemos hacer como otros países, que las cierran cuando les conviene y efectúan expulsiones más o menos disimuladas de trabajadores extranjeros en tiempos de crisis”. Y conjeturaba que “en 1965 nos podríamos encontrar con una población no catalana que representará la mitad de Cataluña”. La predicción no parece desacertada. Aunque todo depende de qué se entienda por “población catalana” y, en consecuencia, quién pertenece a ella y quién queda excluido. En 1958, en la obra “La immigració, problema i esperança de Catalunya”, el ex presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, lo definió así: “catalán es todo hombre que vive y trabaja en Catalunya, y hace de ésta su hogar”, y puntualiza que “excepto el que viene con prejuicios anticatalanes, el inmigrante, en principio, es un catalán”.  La afirmación, sin embargo, parece diluirse cuando se extiende a una escala mayor: “somos contrarios al hecho de que como consecuencia de la inmigración, quede rota la unidad de Catalunya, o que Catalunya desaparezca como pueblo”.

En realidad, muchos autores asocian la catalanidad sencillamente al uso del catalán. Jordi Pujol, en la misma obra antes citada, dice que “un hombre que habla catalán, y habla en catalán a sus hijos, es ya de por sí un catalán de soca i arrel”. Aunque Vandellós opina de forma distinta. Los descendientes de inmigrantes nacidos en Cataluña, incluso aquellos que hablan perfectamente la lengua y “podrían parecer catalanes”, tienen “ciertas manifestaciones discordantes que nos hacen dudar de su catalanidad”. Por eso Vandellós se muestra reticente a la asimilación de la inmigración dentro del movimiento catalanista, ya que “la Catalunya [fruto de este catalanismo mestizo] no sería de ninguna manera continuadora de nuestra historia”. Desde una visión más actual, Josep Termes escribe en 1983 que “simplemente, el hecho de hablar catalán convierte a un inmigrante, socialmente, en catalán.  Sea cual sea su origen o color de piel”. Esta última visión, que parece coincidir con la de Pujol, parece ser la que más ha prevalecido dentro del movimiento catalanista hasta el día hoy.

No en vano, el Estatut de 1979, en el artículo 3.1, dice que “la lengua propia de Cataluña es el catalán”, aunque también reconoce la cooficialidad del castellano con la del catalán. En este punto, conviene recordar que, hasta la aprobación de este Estatut, el uso oficial del catalán en las instituciones había estado prohibido. En todo caso, el hecho de señalar una lengua como propia de un lugar parece ser la confirmación del atributo de catalanidad que confiere, al menos desde una perspectiva política.

De vuelta al recinto de La Farga -en Hospitalet- Juan Moreno cuenta que él es “de la capital más bonita de España, de Graná” y mostrando con orgullo su bonito acento sureño –que combina bien con su tez morena- dice que vive en Cataluña desde 1966 y que se siente como un catalán más. Juan no se despega del “niño” para remachar sus frases. María Herrera -una mujer mayor, rubia y de rostro afable- es de Córdoba y está “comodísima” en Cataluña, donde vive desde hace 52 años. Ella se siente catalana y andaluza por igual. Manuel Soriano, bajito y con ganas de hablar, también es de Córdoba y hace 40 años que vive en Cataluña. Manuel, sin embargo, reconoce que le molesta que le hablen en catalán porque “ni lo entiende, ni lo sabe”. Recuerda cuando en la fábrica los jefes hablaban entre ellos en catalán y él no podía seguir la conversación. Tampoco Juan ni María hablan catalán, pero esto no impide que digan sentirse catalanes. Y es que, según el Institut Català d’Estadística, para el 46’5% de los ciudadanos de Cataluña su lengua de identificación es el castellano, para el 37,2% lo es el catalán y para el 8,8% lo son ambas.

De las estadísticas, podría desprenderse la existencia de una cierta división entre la Cataluña castellana y la catalana. En una entrevista exclusiva, el Ministro de Trabajo e Inmigración, Celestino Corbacho, opina que “aunque hubo un momento en el que había como dos Cataluñas, hoy creo que podemos hablar de una sola Cataluña, donde ya el origen pierde importancia, menos para los fanáticos. La prueba de esa realidad de fusión la evidencia hoy, quizás mejor que nadie, el máximo representante de Cataluña, su presidente, un inmigrante. Una persona que vino de Andalucía y que hoy ostenta la máxima representación de una institución con más de 650 años”. José Montilla es el actual presidente de la Generalitat y, como muchos catalanes, de origen cordobés, ya que nació en la localidad de Iznájar. A los dieciséis años emigró a Cataluña y se afilió al PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya).  Fue alcalde de Cornellá de Llobregat, después Ministro de Industria y finalmente presidente de la Generalitat. El propio Montilla ha declarado que “[a los inmigrantes] nadie nos regaló nada, pero tampoco nadie nos negó nada”.

Pero Montilla tampoco está exento de críticas relacionadas, en mayor o menos medida, con su condición de inmigrante al frente del Govern. Desde Cataluña, en el programa de sátira política Polònia, de TV3, son continuos los gags sobre el catalán imperfecto del President. Otros le han criticado una supuesta deriva nacionalista. En televisión, en el programa Tinc una pregunta per a vosté, de TVE, Montilla –en condición de presidente de la Generalitat- se dirigía en catalán a ciudadanos de Cataluña que le preguntaban en castellano [vídeo]. Sobre este asunto, Corbacho opina que “Montilla reflejaba a nivel institucional lo que es normal en la calle, la utilización indistintamente del catalán y el castellano” y apunta que “Montilla no es una persona dogmática en ese sentido”.

La historia de Celestino Corbacho no es muy diferente a la de Montilla, y tantos otros catalanes. Nació en 1949, en una población de Badajoz, en Valverde de Leganés. Su padre era campesino. A los 13 años emigró a Barcelona, para reunirse con dos hermanos que ya se habían ido antes. Comenzó como aprendiz en una imprenta mientras vivía en una habitación de alquiler, con cuatro personas (dos eran sus hermanos). Entró en política en 1976, cuando se afilió al PSOE, y en 1994 fue elegido alcalde de Hospitalet de Llobregat. El gran salto lo dio en 2008, cuando el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, lo designó Ministro de Trabajo e Inmigración. A pesar de trabajar ahora en Madrid, dicen personas cercanas al entorno del Ministro que cada fin de semana va a Hospitalet. Corbacho sabe bien qué es ser un inmigrante, porque él lo es, o lo fue. Por eso, quizás, en La Farga, aquellos que migraron hace cuarenta años de Andalucía a Cataluña lo sienten como a un igual. Alrededor del Ministro, una multitud quiere abrazarle, darle besos, hablar con Corbacho, el ahora el Ministro y antes alcalde de la ciudad. Él los atiende pacientemente, uno por uno.

Para Corbacho la fiesta de Andalucía representa “la fusión entre la Cataluña de hoy, la real –matiza-, y aquella otra Cataluña que vino hace 30 o 40 años. Que no vive de nostalgias pero que, en cambio, se reencuentra en el día que conmemora volver a sentirse, y ser, del pueblo andaluz. La fiesta de Andalucía también es la fiesta de la Cataluña real”. Quizás recordando su origen extremeño, Corbacho puntualiza que “Más allá de que la fiesta oficial de Cataluña sea el 11 de septiembre, Cataluña tiene muchas fiestas. La de todas esas realidades que han hecho rica a Cataluña”.

La celebración acabó con bailes de sevillana. Hombres y mujeres moviendo sus manos al paso de una guitarra flamenca. Pero aquella mañana, en La Farga había sonado el himno de Els Segadors. Un coro rociero cantó Bon cop de falç y un millar de personas nacidas en Andalucía lo escucharon como si fuera el suyo propio. Después, una colla de castellers extendió la bandera andaluza y catalana unidas. El público se puso en pie y aplaudió con fuerza el gesto de hermandad.

Cuando el párroco, Enric Canet, subió al escenario, reconoció haberse sentido emocionado. Después dijo que “además de a los andaluces, tampoco hay que olvidar a los marroquís, ni a los paquistanís, ni a los latinoamericanos…”. El público entonces murmuró. El párroco había mencionado –más aún, les había relacionado- con los inmigrantes, aquellos a los que se desprecia, se teme y se asocia con delincuencia.

Sergio Uceda

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.